Más valoraciones

Seguint la nit electoral a través de les diverses televisions, em copsaren les imatges de les persones congregades front a les seus dels partits a Madrid (supose que el mateix passaria a les diverses seus regionals), aquestes imatges pot ser expliquen, en part, algunes de les impressions que tant Bea com Sílvia exposen vers el bipartidisme al que ens estan abocant, com és la tendència al “hooliganisme” que s’ha establert en la militància dels partits, sobretot, en els grans partits.

Açò, al meu entendre, és prou perillós, doncs les persones s’alineen en els partits com s’alineen amb un equip de futbol, d’una forma passional i acrítica, sense qüestionar les decisions i les actuacions dels seus caps, encara que aquestes siguen lesives par als interessos generals de les persones. És una deriva perillosa pel que implica al futur polític i pel que implica d’un alineament fanàtic del caire de amb mi o contra mi, marginant, de pas, a la resta que no estan amb els uns o amb els altres. Cada vegada, per a la confrontació d’idees, és més difícil fer-se escoltar si no estàs alineat amb els grans partits (o eres del Madrid o eres del Barça) i si estàs alineat amb aquestos, és impossible fer autocrítica i propostes coherents que vagen en contra del “interès general” del partit.

Per a demostració del que estem dient, ¿algú ha llegit o ha escoltat les propostes concretes dels programes electorals i el programa de govern que pensen desenvolupar?, res de res fora del soroll mediàtic del tu eres açò i tu eres allò. A hores d’ara, des de la perspectiva d’uns dies i des del coneixement de les reaccions que s’han produït en els diversos partits, és el moment d’interpretar els resultats del diumenge, passant d’una visió global a una visió municipal, en claus de futur immediat i en claus d’actuacions a curt termini.

El resultat obtingut pel Psoe en l’àmbit estatal, per una banda, legitima, globalment, les seues formes de fer política: més tranquil•la, menys crispada, més arrelada als problemes socials, però els caldrà plantejar polítiques més planificades i serioses, fora de l’àmbit del soroll mediàtic diari i redreçar alguns errors de gros calibre, hauran de tindre en compte que han tingut molts vots en contra del PP, no al seu favor. Per altra banda, els resultats obtinguts pel PP, després de quatre anys de crispació brutal i irracional, poden donar “ales” als seus dirigents al respecte de la idoneïtat de les seues formes de fer política, ja que ha calat entre un sector important de la població (a hores d’ara, ningú ha dit, públicament, en aquest partit, que s’abandonarà aquesta forma de fer política perquè, a la fi i al cap, no ha sigut rendible a l’hora d’aconseguir el govern), sobretot després d’analitzar els resultats per comunitats autònomes. Al País Valencià i Madrid, on els governs autònoms del PP actuen d’executors de les polítiques més experimentals de la doctrina “neocon” del partit, és on millors resultats a obtingut el PP. Grans venedors de fum, pasturadors de discursos victimismes i d’enfrontament verbal perpetu front al govern estatal, al temps que amaguen, baix aquesta aparença, la destrucció territorial i ambiental amb sucosos guanys personals, tan per als amics i deutors com per a governants diversos, així com el desmantellament (per deteriorament) dels serveis públics primaris, per a cedir la part rendible d’aquestos serveis als amics i als bisbes a través de les seues empreses: sanitat, educació, dependència, processos administratius i tot allò que siga privatitzable, procurant, al temps, que sols quede baix el paraigües públic tot el que pot produir pèrdues i el que pot facilitar el control social (RTVV, Telemadrid). Els resultats electorals els dona un certificat de bondat per a aquesta forma de fer política, malgrat que és nefasta per a la població que els vota massivament. Per contra a Catalunya i al País Basc, els bons resultats del Psoe, son fruit, al meu entendre, de dos factors importants. Per una banda la por atàvica a la dreta reaccionaria, que encarna el PP en aquestos indrets, on, a més a més, tenen per a comparar amb partits de dreta moderada, encara que nacionalista. Per altra a la fortalesa ideològica i el treball coherent de les direccions dels dos partits federats amb el PSOE: PSC i PSE, liderats per persones amb capacitat política i intel•lectual, totalment en les antípodes de les direccions erràtiques, bandoleres, eternes i antropòfagues de la federació madrilenya de PSOE i del PSPV. No cal oblidar que el vot es realitza en els municipis i la gestió de les direccions locals també te alguna cosa a veure en la decisió del vot. A falta d’una constatació estadística (que farem), podem afirmar que per als votants d’esquerra, a major despropòsit de les direccions locals, menys vots per al partit en l’àmbit estatal (en aquests eleccions es tornà a passejar Bartolo per les taules electorals). Cal constatar que a Paiporta és la segona vegada en la història d’eleccions generals que el PP arrossega més vots que el Psoe, l’anterior fou en 2000, amb la majoria absoluta d’Aznar. El despropòsit local (i el despropòsit autonòmic) pot malbaratar els rèdits d’altres àmbits.Per a un anàlisi més seriós del futur polític espanyol, paga la pena llegir l’article d’avui del director de EL País, Javier Moreno. Per a reforçar les tesis de la situació del PSPV, l’article de Julio A. Mañez, també a El País d’avui, en la separata valenciana.

_________________

Xavier Tarazona
13 de marzo de 2008 17:15:00 WET